Com be va dir l'Eduard, pel cinqué aniversari s'havia de preparar una de ben grossa i especial, i s'ha de reconèixer que en aquest sentit l'ha bordat, ja que ningú pot discutir que aquesta edició hagi estat especial, serà una edició que quedarà en la ment de tothom qui va participar, jejeje.
La situació ja pintava més que dubtosa amb les previsions que venien que deien un cap de setmana plujós, i de fet els últims moviments ja anaven en aquest sentit per exemple amb l'adquisició del últim moment de caldo entre d'altres. També es veritat que amb el canvi de previsions del divendres qui més qui menys tenia força coll avall que potser alguna pluja al matí, però pintava que el viatge seria prou plàcid (salvo vent de cara) i l'arribada al santuari en sec. Inclús diumenge solet per fer una tornada molt interesant.
Però les prediccions del temps segueixen uns sistemes que els experts en la matèria anomenen ecuacions dinàmiques del Caos, caracteritzades pel comportament peculiar que la solució final depèn de petites variacions en les condicions inicials, dit d'un altre manera: que no es pot predir amb exactitud el resultat final d'aquest sistema (el temps) sobretot quan ens movem dins de certs paràmetres com els del dissabte.
Per tant arribem tots a Igualada a vols de les 7:00 amb una meteorologia benigna (ni massa fred ni pluja), de forma que entre d'altres jo cometo l'error de no posar-me els botins que tenia a la bossa per por de que no em sobrin, els meus pobres peus van maleir moltes estones del matí aquesta decisió.
Comencem a pedalar amb un feble plugim que es deixa, la gent s'abriga i anem fent, els troços plans salvo pel desconcert inicial d'arrencar amb múltiples persones segueix amb normalitat e inclús para de ploure, moment que jo aprofito per fer la broma de dir: "això es tot el que havia de ploure?", be, sol dir això comença caure un plugim que mentre es puja la Panadella al tram on es resava el rosari augmenta i de fet ja no pararia, moment del rosari que aprofito per posar-me la caputxa ja que l'intensitat augmentava.
Començo a veure que la cosa no pinta be quan l'últim tram de la Panadella tot i que anem tapats i amb xubasqueros no tinc gens de calor, això significa sens dubte que baixant passarem fred. Així que coronem i allà per temes logístics diversos ens toca parar, cosa que fa que agafem fred amb tot el remullat que portàvem a sobre.
La baixada realment va estar molt dura, jo vaig notar que passava fred tot i l'abric que portava, no em vull imaginar com anava la gent!!!. Per mirar de baixar-me el fred em poso a tirar fort, a posar en marxa el cos per generar calor, fa vent de cara que incomoda però a mi em serveix per haver-me d'esforçar més i per tant generar més calor, miro d'anar aixecant el peu quan recupero temperatura per ajuntar la gent i així arribem a Cervera on jo estava recuperat però hi havia força persones que encara no.
Allà amb l'Eduard decidim parar, la gent va molt gelada, i Agramunt queda a 20 km que ben be son 40 minuts més de patiment, de forma que ens ajuntem, mirem de trucar a la furgona de suport que estava liada en tasques de rescat de ciclistes afectats per punxada, mentre trobem un bar que ens acullen molt amablement i ens serveixen cafés amb llet i una mica de menjar.
Allà sense acabar d'agafar calor al menys ja no passem fred, i comencem a valorar la situació. Hi ha força dubtes, però quan el Xavi ens ensenya el radar meteorològic on tota Catalunya es una taca de pluja comprovem que les previsions més optimistes no s'han complert, i que per tirar endavant s'ha de superar un calvari de fred (han baixat molt les temperatures a més de la sensació de gelor per estar molls) que la majoria no estan preparats a nivell físic i de material. De forma que a contracor, es decideix abortar i pasar-ho a la setmana seguent.
A partir d'aquí ve la reorganització de les furgonetes, recollir gent per portar-los a igualada i ens puguin recollir les persones i les bicis, fa fred, ens notem freds, la cosa va lenta ja que es logística complicada, però s'aconsegueix sense més inconvenients.
Doncs aquí acaba una edició que podem qualificar d'accidentada, per recordar inclús més que la del vent de fa 3 anys, però be, esperem que la 5è bis prevista per la setmana que ve vagi perfecte, jo no podré estar, espero bones notícies per part vostre.
Sol per acabar la crònica destacar al personal implicat en la moguda, tant l'incansable mateo a la furgoneta com els ciclistes, jo he viscut varies pillades, de fet a base de patirles conec com superar molt dels efectes, però al mateix temps també se el que es pasa quan pilles, et congeles i pateixes com una mala cosa. En aquestes circunstàncies es força difícil mantenir la calma, bon humor i actuar com a grup buscant solucions globals ,cosa que aquest cap de setmana si es va produir, tothom va ajudar on va poder a sortir del embrollo i al final va anar molt be en aquest sentit (moltes vegades impera el campi qui pugui). Es cert que no es va poder arribar a Torreciutat, però no va ser a base de no intentar-ho. Una gràcia del esport es que de vegades a pesar que poses tot per aconseguir-ho simplement no es pot assolir, si les coses sempre fosin fàcils perdrien la seva gràcia, segur que el proper cop que arribem ho sabrem apreciar més.
Espero per la setmana que ve una crònica explicant com aquest cop si heu pogut arribar sense cap tipus de problema.
Fins la propera.
Xavier
No hay comentarios:
Publicar un comentario